Opinió

En honor dels valents

Dissabte que ve, milions de persones beuran cervesa davant la televisió mentre a Murrayfield, 68.000 espectadors assistiran a l'inici del primer partit del Sis Nacions, l'Escòcia-Irlanda.

Sempre s'havia donat per bo que tot havia començat al pati de la Universitat de Rugby i que havia estat William Webb Ellis el primer a córrer amb la pilota sota el braç. Una placa col·locada a final del segle XIX així ho testifica, però la història sembla que no és com la van explicar. Almenys no del tot, i sona a això que els anglesos anomenen un pie in the sky (‘un pastís al cel'). Una farsa.

Ellis va ser el segon fill d'Ann i Thomas, que va morir l'1 de juliol del 1811 a Albuera, on combatien els anglesos. A Badajoz, camí de Sevilla, els francesos van disparar el corneta. El seu fill William Webb Ellis va estudiar a Rugby fins al 1925 i va marxar a Oxford després. Allà es va doctorar i després va entrar a l'església evangèlica. Mai es va casar i la seva carrera el va portar a França, on va morir l'any 1872.

Va ser al diari de la universitat, The Meteor, on Matthew Bloxam, un antiquari i exalumne de la universitat de Rugby, va publicar el 10 d'octubre del 1876 la primera referència a la llegenda d' Ellis i a la creació del rugbi. Va ser Bloxam qui en va dir el nom, qui va assenyalar Ellis com el primer a qui va veure transgredir la norma que impedia avançar amb la pilota a les mans en la disputa d'un partit de futbol. Va ser ell qui va donar per bo que a partir d'aquell instant, a Rugby, altres nois adoptessin com a vàlida la variant i donessin pas a un joc nou, “creant una norma permanent entre ells”, segons va escriure.

Però potser Bloxam va mentir. El 22 de desembre del 1880 va tornar a escriure una nova entrada en el mateix diari, molt més documentada, en què afegia alguns detalls de les normes que s'havien adoptat a l'escola a partir d'aquell dia. En aquest annex, va datar els fets a l'any 1823, quan en el primer esmentava que van succeir el 1824, data en què Ellis ja no era a la universitat. La cosa comença a trontollar.

Quan Bloxam va publicar els articles, Ellis criava malves. I el rumor va circular aviat per les aules, on qui més, qui menys, pel que sembla, sabia que allò no era com s'havia explicat, que el record del tal Ellis era el d'un bon noi que mai va transgredir cap norma, ja que era un alumne exemplar. Com acostuma a dir el meu amic Fermín de la Calle, el periodista d'aquest país més documentat en tot el que es refereix al rugbi, “tenia tota la pinta de ser el típic que s'emportava tots els clatellots per setciències”.

Ellis va jugar a criquet a Oxford, fins i tot en partits importants, contra Cambridge, per exemple, però mai es va tenir constància que jugués a futbol, i molt menys que s'ajuntés amb ningú que practiqués el rugbi. Els dubtes que Ellis sigui el transgressor que va donar origen al joc amb les mans s'alimenten sols, fins al punt que l'Old Rugbeian Society, el 1895, va intentar aclarir el tema i va obrir una investigació sobre l'assumpte.

Hi van comparèixer els germans Thomas i John Harris, per exemple, que van abandonar la universitat després del suposat esdeveniment atribuït a aquell noi i que van negar que mai haguessin assistit a alguna cosa semblant al pati d'aquella escola i menys veure Ellis ficat en tot allò. “Estava absolutament prohibit agafar la pilota amb la mà”, va recordar Thomas. I John va assegurar que mai havia sentit a la universitat res sobre el rampell que s'atribuïa a Ellis. Un altre resident, Thomas Hugues, va escriure un llibre, Tom Brown's Schooldays, i també va ser convidat a dir-hi la seva. Va explicar que durant el seu primer any a la universitat, “córrer amb la pilota a la mà hauria justificat l'assassinat”.

Gordon Rayner, periodista del Sunday Telegraph, es va documentar sobre aquest tema i va assenyalar un tal Jem Mackie com l'agosarat que va començar a córrer amb la pilota a la mà, més o menys cap al 1839. Es veu que Mackie era una bona peça i que va ser expulsat de la Universitat de Rugby al voltant del 1842. Segons aquesta versió, els seus amics van seguir jugant fins a implantar les normes del joc, cap al 1845. Quan Bloxam va escriure el seu relat, va preferir assenyalar un home d'excel·lent trajectòria acadèmica, com Ellis, abans que Mackie, que ves a saber què deuria fer a Rugby perquè s'esborrés la seva petjada. Diuen que Mackie era escocès; res a afegir.

I encara que el misteri de Rugby no es resolgui mai, aixecarem una pinta i brindarem per aquells, fossin qui fossin, que al pati de l'escola van córrer amb una pilota a la mà. I amb aquest glop de cervesa, beneirem la memòria i l'atreviment dels que van sembrar la llavor d'un esport tan meravellós, brindarem per aquells valents que es van atrevir a saltar-se les normes.

El ‘pub' de la setmana THE DOCKYARD Media City, Salford M50 2EQ. Manchester
Fred i impersonal, tot i que els cambrers són molt bona gent, té varietat de cerveses i s'hi menja bé. I malgrat que hi hagi massa periodistes per al meu gust, el somriure de la Charlie, d'Ipswich, ho compensa tot. A més, es l'únic del meu barri. Recomano encaridament la vista.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.