Opinió

Dixie Dean, quan el gol era blau

Wayne Rooney va marcar al camp de l'Stoke City el gol 250 de la seva carrera amb el Manchester United. Amb el seu enorme xut de falta, el davanter de Liverpool va superar Sir Bobby Charlton i es va convertir en llegenda del Manchester United, curiosament, vestit de blau, amb l'uniforme suplent dels reds de Manchester. És un bon moment per recuperar la història de William Ralph Dean, que com Rooney, també va néixer a Liverpool, també es va fer cèlebre pels seus gols i també va jugar a l'Everton. Però si Rooney va estar només dos anys amb els toffees i va aconseguir 17 gols en 77 partits, molts dels quals jugant els minuts de les escombraries quan era un jovenet que acabava d'arribar al primer equip, Dixie va arribar a l'Everton als 18 anys procedent del Tranmre Rovers. I allà es va quedar dotze anys fins a aconseguir convertir-se en llegenda. Si Rooney va forçar la seva sortida del club que li va donar l'oportunitat de debutar en la primera divisió anglesa i al seu dia es va convertir en el futbolista menor de 25 anys més car de la història del futbol anglès, a Dean una estàtua a la porta de Goodison Park el recorda amb una frase sota les seves botes que el defineix: “Footballer, gentleman, evertonian.

Internacional en setze ocasions, pot ser que a Goodison Park es reconeguin altres mites, com Sagar, Labone, Lawton i Kendall, però de cap d'ells va dir mai Bill Shankly que “veure'l jugar era com escoltar Beethoven o Mozart, o tots dos junts”. Nascut el 22 de gener del 1907 a Birkenhead, una petita vila del comtat de Merseyside, per molt que sempre va demanar que li diguessin Bill, ningú li va fer cas i als camps sempre va ser Dixie, perquè als companys de vestidor el seu aspecte i els seus cabells negres i arrissats, els recordava els del cantant de jazz de l'època. Dixie Dean va ser per a l'eternitat un davanter incomparable.

Diuen que era ràpid, d'intel·ligent desmarcatge, amb bon regateig, destre i tremend en la rematada de cap. Un futbolista semblant a Kocsis, he llegit per aquí. També vaig llegir una vegada que era capaç de rematar amb el cap pilotes medicinals de 10 quilos i clavar-les per l'escaire de la porteria cosa que costa de creure si tenim en compte que l'any 1928 va tenir un accident de moto, es va obrir el crani i gairebé es mata. Miraculosament, va tornar a jugar fins a marcar 349 gols en 399 partits de lliga, la qual cosa el converteix en el segon golejador de la història de la competició anglesa, al darrere d'Arthur Rowley, que en va celebrar 419, però en més de 600 partits. A més, va signar registres que fins al dia d'avui ningú ha estat capaç de superar, ni a l'Everton ni a cap altre equip, com el d'haver marcat 60 gols en una temporada, en 39 partits. Ho va fer en el seu primer curs, superant, amb un hat-trick contra l'Arsenal, el rècord que un any abans havia instaurat en la Second Division, George Camsell, del Midlesboroug. I si va marcar a primera, també ho va fer quan el seu equip va baixar de categoria i va haver de barallar-se (1930-31) en camps molt més infectes en la Second Division, competició en què va celebrar 37 gols aquell any i l'ascens. L'any següent, van guanyar la lliga a primera, i l'Everton es va convertir en el primer equip d'Anglaterra que guanyava dos títols consecutius en dues categories diferents, i el tercer, la FA Cup. I al capdavant, sempre Dean, que va ser el primer davanter de l'Everton que va portar el dorsal amb el 9 a l'esquena a Wembley.

A més, Dixie segueix sent el màxim golejador del derbi del Merseyside en la lliga–Rush va marcar més vestit de vermell, però comptant partits de copa–, és l'home que més gols ha marcat en la FA Cup (37) per als toffees i el que ha celebrat un gol en més partits consecutius (una sèrie de dotze).

Quan va deixar el futbol, després de jugar fins passats els 40 en equips menors, Dixie es va comprar un pub a Chester, la qual cosa l'honora. Allà va sobreviure, amb pena, a la seva esposa. Una llarga malaltia va obligar a amputar-li una cama anys abans de morir d'un infart, el 1980, durant la disputa d'un Everton-Liverpool. Va morir a Goodison Park, és a dir, a casa seva.

El ‘pub' de la setmana GREY HORSE 80 Portland Street, M1 4QX. City Centre. Manchester
Pub de principi del segle passat, realment petit i acollidor. Bones professionals darrere d'una barra petita, bona cervesa i clients fidels. Amb pati amb estufa per a fumadors. Recomano encaridament la visita.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.