Política esportiva

David Escudé

Regidor d’Esports de l’Ajuntament de Barcelona i diputat d’Esports de la Diputació de Barcelona

“Som un model en la gestió del llegat olímpic”

El regidor d’Esports de Barcelona admet que és difícil competir per grans esdeveniments contra els nous països emergents, però afirma que la ciutat en genera de propis prou rellevants per expandir la marca de la ciutat i generar impacte econòmic

Ens falten pavellons perquè l’esport que s’ha de fer en pista coberta pugui tenir espai de pràctica i de competició
Hem aturat l’oferta de curses perquè n’hi ha tantes a la ciutat que això acaba perjudicant el mateix organitzador
L’Espai Barça no pot deixar content absolutament a tothom però és un benefici per a la ciutat i l’esport

David Escudé (1975) té formació d’advocat i vocació de corredor. Amb el pacte de govern entre Ada Colau i el PSC, pilota la regidoria d’Esports en una nova etapa “olímpica” per a la ciutat, que aspira a ser la seu dels Jocs d’Hivern del 2030.

El projecte de candidatura Barcelona-Pirineus té clarament el lideratge del govern català. Se sent apartat?
Es va acordar que aquest era un projecte de país, no d’una ciutat. De fet, amb el nou enfocament del mateix COI, els projectes olímpics no se cenyeixen només a una ciutat, sinó que s’han d’ampliar a tota una zona o un territori. Es va acordar que pilotés el tren del projecte la Generalitat i és el que s’ha fet. L’Ajuntament acompanya en aquest procés i hi col·labora en tot el que calgui.
Pels documents que s’han portat a Lausana, moltes de les instal·lacions seran de la ciutat. Caldrà una gran inversió?
No s’ha treballat encara d’una manera tan concreta sobre què podem oferir i què no podem oferir. Ja hi arribarem.
La rendibilitat de l’anella olímpica, on s’hi farien algunes proves, ha preocupat sempre a tots els consistoris. L’Estadi Olímpic i el Palau Sant Jordi estan infrautilitzats?
Més que preocupats per l’ús que es fa d’aquestes instal·lacions, el que fem és treballar per millorar-ne la situació. Fa tres setmanes vaig estar a Lausana per explicar la gestió que fem del llegat olímpic, que encara és un model en l’àmbit internacional. Som la ciutat que es continua posant com a exemple de bona gestió del llegat olímpic. Totes les instal·lacions olímpiques estan en peu i funcionen perfectament. Certament, tots els estadis olímpics que no tenen un equip fix de futbol tenen problemes similars, potser no tant com el nostre, que és apte per a grans esdeveniments no esportius. És estrany que no hi tinguem alguna cosa cada cap de setmana. Ara bé, han de passar més coses a l’Estadi Olímpic? Sí, n’hi han de passar més enllà d’obrir, que la gent vingui a córrer, de les curses i dels grans esdeveniments culturals. En aquest mandat volem dotar de més contingut l’Estadi Olímpic.
Parlant de grans esdeveniments... La línia de Colau aquests anys ha estat diferent de la que havia seguit històricament el PSC.
Personalment soc un defensor del gran esdeveniment i el meu partit també, és una evidència històrica. Acaben ajudant perquè la promoció de l’esport, des de la base, vagi creixent. És interessant que els joves tinguin a tocar o puguin veure el gran esportista, el més famós, a prop de casa. Després hi ha el retorn econòmic, que sempre és evident. No hi ha millor turista que el turista esportiu que ve a la ciutat. És un turisme absolutament sostenible en tots els àmbits. Un gran esdeveniment és bo per a la promoció, el retorn econòmic i la marca de la ciutat.
S’ha demostrat, però, que no és fàcil portar, per exemple, un mundial d’atletisme.
El paradigma de gran esdeveniment internacional ha canviat molt. Ja no hi ha grans ciutats europees i m’atreviria a dir que mundials que optin per fer el gran campionat del món clàssic, perquè el cost avui dia és inassumible. Si ens fixem en el planeta, tot està molt concentrat en espais d’economies emergents. Fins que les federacions no canviïn aquest criteri, difícilment les ciutats tradicionals hi podrem aspirar. El COI, per exemple, ja ha evolucionat amb l’agenda 2020. També s’ha de dir que nosaltres, com a ciutat, ja generem esdeveniments rellevants que ens situen com una gran capital del món de l’esport.
Per exemple?
La marató. Tenim el repte de tornar-la a situar entre les millors del món. És un esdeveniment tan important com ser seu de segons quin campionat del món, l’han fabricat a la ciutat i reverteix directament en la mateixa ciutat. Hem d’aprofitar altres possibilitats, com les que ens ofereixen els esports emergents i urbans. Els World Roller Games ja van ser un èxit esportiu i de participació l’any passat. Si les federacions internacionals aposten per portar esdeveniments sostenibles econòmicament i pel medi ambient, hi estem interessats, però també tenim competicions nostres, com el Blume de gimnàstica, que després dels mundials i els europeus és la competició de referència.
La marató està en plena expansió. Però no hi ha una saturació de curses a la ciutat?
Et puc contestar com a representant de l’esport barceloní i també com a corredor. Tenim un nombre excessiu de curses pel nombre de corredors que tenim avui en dia i això acaba perjudicant el mateix organitzador de les curses. Hem aturat l’oferta, totalment. No hi haurà més curses a la ciutat de les que hi ha avui en dia. No n’hi pot haver, encara que constantment ens en venen a demanar de noves. El que dic a empreses i entitats és que el que cal és reduir sumant, fer-ne menys però de més potents. Finalment hi ha recorreguts que els corredors se’ls saben de memòria perquè són reincidents i en comptes d’incentivar que el veí o la veïna vegi una gran festa i s’hi apunti, el que estem fent és generar anticossos a molta gent que veu que cada cap de setmana li tallen el carrer. No ampliarem el nombre de curses, les que decaiguin cauran i en un futur ja farem una nova revisió.
Sobren curses a la ciutat, però què hi falta?
Si la pràctica esportiva a la ciutat creix, i ho està fent, és evident que fan falta més espais perquè ho pugui continuar fent. El nostre objectiu és facilitar la pràctica esportiva durant tot el cicle vital, des que neixes fins que arribes a la vellesa. Hem de posar els escenaris per fer-ho possible. Ens falten pavellons perquè l’esport indoor pugui tenir espai de pràctica i de competició. Tenim una xarxa bàsica que està molt bé, però necessitem més pavellons i també és necessari que els esports minoritaris tinguin els seus propis espais, com el rugbi ha aconseguit un camp més a la ciutat. Una funció bàsica de l’administració pública és assegurar que tots els esports puguin tenir un espai on puguin ser practicats.
Se sap quanta gent fa esport a Barcelona en aquest “cicle vital”?
Un 76 per cent de la població. L’esport és una piràmide. A sota hi ha la base i a dalt l’elit, i com més àmplia sigui la base més forta serà l’elit. Això sense oblidar que la promoció de l’esport, sigui el que sigui, fa que la societat sigui més saludable.
No és la contaminació un problema per fer esport a la ciutat?
Les mesures que s’impulsen per lluitar-hi les veiem com una oportunitat. La pràctica esportiva tindrà més espai per fer-se realitat si es tallen carrers per baixar les emissions de CO2. Evidentment és molt més saludable córrer als Pirineus que fer-ho per la Diagonal, però és infinitament millor sortir a fer esport que quedar-se al sofà, perquè un dels perills més grans que té la societat actual és el sedentarisme, i el que intentem és que la gent no es quedi a casa en un sofà veient la televisió sinó que es posi unes vambes i que al carrer pugui fer activitat física i esport.
Quan anem pel món, dius allò de “I’m from Barcelona” i sempre surt el Barça pel mig...
El Barça és un ambaixador impagable, n’hem d’estar orgullosos i al mateix temps treballar conjuntament i ho estem fent.
L’Espai Barça és una oportunitat o un maldecap?
És un projecte que no deixarà tothom content perquè quan prens una decisió aquesta és una de les conseqüències, que algú no hi estigui d’acord. Ja passa, fins i tot, quan tries el lloc on posaràs un contenidor o una parada de bus. Amb tot, per a la ciutat és un benefici. És bo que l’esport tingui aquesta capacitat transformadora, ho faci el Barça o qui sigui. Ens assegura que molts joves d’aquesta ciutat tinguin un club de referència amb unes grans instal·lacions per fer esport. El club és, a més, molt més que això. S’ha convertit en un referent en el món de la tecnologia, entre altres coses.
El Circuit de F-1 és a Montmeló però es diu “de Barcelona” i no serà fàcil salvar el gran premi a partir del 2021. S’ha de fer a qualsevol preu?
És innegable la repercussió que genera no només en els municipis de l’entorn sinó també a la ciutat. La F-1 i la Moto GP arrosseguen gent que pernocta a la ciutat. Jo mateix ho he vist. El Circuit ha de treballar cap a un model que sigui més sostenible i si pot ser autosuficient, i volem ajudar-hi. És una referència internacional i tothom hi vol venir no només pel clima sinó pels serveis. La F-1 la considero més que una competició esportiva un gran espectacle que supera probablement l’àrea d’esports de l’Ajuntament i toca directament a altres departaments.
La UFEC lidera la reclamació que un 1 per cent del pressupost català vagi als esports i també aposta per una nova llei de l’esport. Comparteix aquestes reivindicacions?
Una cosa és segura i m’hi sumo totalment: l’esport no té el reconeixement polític i públic que hauria de tenir. I no és una cosa que digui contra la Generalitat, l’Estat o la Unió Europea. S’ha de dir més alt que tots els diners que invertim en l’esport els reduïm en la despesa sanitària. Quan la gent sigui conscient que un euro en esport són tres euros menys en sanitat, haurem fet el primer pas per tenir un finançament just. Per desconeixement, molta gent es pensa que l’esport és el futbol o la Champions i que els diners se’n van cap al professionalisme. L’altre problema és que aquest és un sector que mai ha aixecat la veu, no és com d’altres on tothom alça la veu. Som gent molt respectuosa i que tenim el fair play per bandera i potser això ens ha perjudicat. L’esport no és només salut, també generació de llocs de treball i transformació social, un element clau en la societat moderna del segle XXI.
Com va acabar ficat en política esportiva?
Tota la vida he fet esport. És una cosa familiar. Tant el meu pare com el meu avi havien fet atletisme federat i popular. Des de ben petit el meu pare m’agafava i em portava a córrer. De córrer a l’aire lliure primer em vam dir jòguing, després fúting i ara hem arribat al running. Al principi els que ho fèiem érem quatre freakys que ens saludàvem pel carrer amb aquelles cintes i samarretes tan retro. Després vaig començar a fer política al meu districte a Sant Martí i des de llavors, quan era cap de gabinet de Carles Martí, ja em vaig especialitzar en temes d’esport, tant a l’oposició com ara en el govern.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.