Handbol

PAU GUITART

PORTER UNIÓ ESPORTIVA SARRIÀ

“He gaudit com un nen”

“És el que somies tota la vida. Encara no s’havia acabat el partit que ja plorava”, diu Guiti, MVP a la fase

“Des de petit he volgut estar a dalt, visc per l’handbol i quedar-me és la glòria”

Jugar un partit contra el Bordils, que mai n’he viscut un, era una espina que tenia clavada. N’he vist setanta mil

L’ascens del Sarrià a plata, en la fase d’Avilés, va ser tan clar que a més de tres victòries, l’equip va rebre tres guardons de MVP. Josep Ballester en el primer (20-25 sobre l’amfitrió), Pere Arnau en el segon (21-25 contra Algemesí) i Pau Guitart en el tercer i definitiu (31-22). Un èxit, històric, que s’explica en part pels pocs gols que ha encaixat el conjunt sarrianenc, amb Guiti (1996) a la porteria. “Ja tocava”, diu l’1 del Sarrià, un dels que van guanyar el bronze en l’estatal juvenil el 2014 juntament amb David Mariscal, Adrià Serrano i Pere Arnau.

Tocar... Era tot just la primera fase d’ascens de la seva generació, que deuria ser pràcticament la columna vertebral de l’equip, no?
Era voler-ho lluitar, hi vam estar a les portes dos anys i volíem tenir-ho. No és que hi hagués ansietat o pressió, que no n’hem tingut mai. Potser en aquest equip el nucli fort són els veterans: Josep Ballester, Guillem Torres, Nitu [Pórtulas] que no hi era, en Juli Fina... Nosaltres seríem el reforç.
Aquesta temporada va canviar la junta, que va dir allò de pujar, tornava Josep Espar i resulta que marxa a Polònia. Com ha viscut, l’equip, tants canvis? Perquè en quatre o cinc anys que deu fer que és a l’equip deu haver tingut els mateixos entrenadors pràcticament...
Sí i en Josep mateix només el vaig tenir un any i mig. El rebre la notícia que no el tindríem va ser un impacte, però de seguida vam saber que serien en Pere Coll i en Jordi de Toro un altre cop, que és gent de la casa; cap problema. Mai hi va haver cap inconvenient, els coneixem molt i, ells a nosaltres, més i tot com aquell qui diu.
L’equip s’ha basat en la defensa tot el curs. Deu ser agraït, per a un porter, aquesta filosofia.
És que per guanyar has de defensar bé i com menys gols et facin... Guanyaràs segur. Ens hem basat en això, defensa i contraatac. Amb en Ballester i en Torres al mig he gaudit com un nen petit: defensar, recuperar la pilota i llançar-la-hi a en Guillem Lozano que és una assegurança de vida. És igual com la tiris que l’agafa i fa gol: és una passada. I a la fase mateix el primer dia els ho vaig anar a dir a Balle i Torres mig en broma, que a la primera part em vaig avorrir. Ens basem en això.
El darrer partit el trenquen amb un 3-0 abans del descans amb intervencions seves. I a la segona part para un penal que els acostava a tres, a ells. Deu ser com marcar gols, això, gairebé.
Sí, intervenir i estar tot el partit i en tres com aquests, quan s’ha de fer... I també que els companys t’ajudin, perquè és com si un de l’equip va fent gols i després tu no pares res. És el mateix, el primer partit en defensa brutal, en el segon en Pere es va sortir amb l’ajuda de Mariscal... I és això.
Abans d’anar a la fase tenien el compromís de la directiva de fer efectiu l’ascens si pujaven. Què n’esperen, de la nova categoria?
De moment anar a gaudir-la perquè encara no sabem com l’afrontarem: tenim gent que marxa fora, d’altra que potser estarà de baixa per motius laborals... El típic que passa quan puges a una categoria com aquesta.
El seu cas, per exemple?
Jo he acabat el grau superior d’esports i el meu somni és centrar-me en l’handbol. I ho he començat a fer aquest any: entrenar al matí, estudiar i entrenar a la tarda. L’any que ve tenia varis plantejaments i si pugem, crec que soc jove i ho he d’aprofitar. La meva idea era una carrera però de moment esperaré un any.
Entenc que, si no pujaven, potser sí que es plantejava marxar?
Sempre des de petit he volgut estar a dalt. I visc i em desvisc per l’handbol, però ja sigui entrenant nens que ho soc dels alevins i dels porters a Sarrià i gaudeixo com el que més, com també jugant com és obvi. I no sabia si estudiar, com m’ho podria compaginar... Sí tenia clar que volia estar a plata i que si pot ser amb el club, que el tinc a 10 segons de casa, seria complicat que marxés. Quedar-me és la glòria: entreno els nens, tinc els porters, visc aquí al costat...
Sarrià és una plaça d’handbol de tota la vida i estar a l’equip que puja, per fi, deu ser massa...
És el que somies de tota la vida. De petit quan veus els grans vols jugar amb ells, on són. I si els pots pujar de categoria i és a plata... No em vaig poder aguantar les llàgrimes: encara no s’havia acabat el partit que ja plorava. Era un somni dels que comentes de petit: nosaltres ho farem.
No deu ser la motivació principal, però saber que tindran dos partits amb el Bordils... S’imagina que aquest any baixen, ells?
[Riu] Ho vam estar comentant, crec, en el segon partit que jugaven contra l’Adrianenc. Vam celebrar guanyar i quan vam saber que empataven, tots disparats al vestidor a seguir-ho. La motivació de jugar un partit contra el Bordils, que jo mai n’he viscut un amb els dos primers equips, era una espina que tenia clavada. N’he vist setanta mil, però jugar-lo, era una cosa que havia de fer.
Com s’explica aquesta rivalitat.
Més que res que són els dos clubs forts d’aquí Girona i et passes tota la vida des de petit jugant contra ells i, al final, hi fas amics. Però sempre hi ha aquella cosa que aquest any m’has guanyat, que el següent et guanyo jo. Parlo per mi i la meva generació, que hi he jugat tota la vida des que soc pre-benjamí i com si fóssim del mateix equip. Però és entrar a la pista i ja te’ls mires diferent...
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.