Hoquei patins Internacional

Hoquei sobre patins

Eufòria 20 anys després

Natxo Edo no va poder celebrar el mundial del 1999 a Reus amb Espanya contra l’Argentina (1-0) quan era porter i ara s’ha endut el títol, dues dècades més tard, com a segon de Renato Garrido amb la selecció portuguesa justament contra els sud-americans

Si fa 20 anys algú hagués pronosticat a Natxo Edo Bosch que dues dècades més tard seria finalment campió del món però amb la selecció portuguesa, el llavors porter de la selecció espanyola hauria tractat el futuròleg de boig. Edo era el presumpte titular a Reus, però durant el campionat, el tècnic Miquel Umbert, que un parell de mesos després es faria càrrec precisament del Reus Deportiu, el va rellevar per Jaume Llaverola, que llavors era jove i que encara continua, amb una gran eficiència, en la primera línia de foc defensant la porteria del Citylift Girona. Espanya va perdre la final contra l’Argentina per 1-0 amb el famós gol de Gaby Cairo al pavelló olímpic de Reus. Edo era conegut a la capital del Baix Camp perquè entre el 1994 i el 1997 havia defensat tres temporades la porteria del Reus Deportiu, en què no va acabar de reeixir. Va marxar al Noia en una mena d’intercanvi amb Joan Carles Vadillo, que triomfaria plenament al Baix Camp. La bona temporada amb el conjunt de la capital del cava –campió de copa i de la CERS– va suscitar l’interès del Porto i la proposta dels Dragões li va canviar la vida. Està casat amb una portuguesa, té negocis allí –restaurants– i el seu fill Xano, tot i que juga al Barça, és el porter de la selecció júnior lusitana.

Edo va començar a jugar als Maristes de Sants i va debutar en la màxima categoria amb el Vilanova. Va ser el titular al Porto durant moltes temporades i es va convertir en un dels miralls de la nova generació de porters d’aquell país de grans patinadors que han emergit com ara Ângelo Girão, Pedro Henriques o Nelson Filipe Filipao. De fet, l’ara superheroi dels World Roller Games Girão, que també va ser vital en el títol de la lliga europea conquerit per l’Sporting, l’ha citat com a referent en diverses ocasions.

El català va tancar la seva vida esportiva la Juventude de Viana. Es va retirar en aquest club i hi va debutar com a entrenador d’ajudant de Renato Garrido. Tot dos van anar a petar posteriorment a l’Oliveirense, encara hi són, i posteriorment han estat escollits primer i segon tècnic de la selecció portuguesa, que, per fi, va guanyar un mundial que no s’enduia des del 2003 a Oliveira d’Azémeis. Vint anys després, Edo, per tant, assaboria el títol mundial des d’una altra perspectiva, però també amb una gran alegria. De fet, amb molta eufòria. No en va, Portugal va vorejar l’abisme en els quarts contra Itàlia quan perdia per 2-4 en el segon temps. També va patir contra Espanya en un duel de semifinals que es va resoldre en la pròrroga. Els penals contra l’Argentina, amb Girão de gran protagonista, van atorgar el títol a Portugal en una final en què el talent de les dues formacions no es va traduir en gols (0-0). “Crec que Girão hauria de ser l’MVP de la final”, va dir Edo al final del partit en una declaracions recollides pel portal web Hoqueipt.com. Era evident que el seu grau d’incidència en el títol va començar aquell 1998, quan va tancar l’acord amb el Porto a Paço d’Arcos. Un altre lligam entre les dues finals separades per dues dècades és la presència en l’equip argentí de l’incombustible David Páez, que va formar part de l’equip sud-americà en totes dues ocasions.

El perfil
Joan Ignasi Edo (Barcelona 1975) va jugar divuit temporades amb el Porto (1998-2016), en les quals va guanyar 29 títols. Va debutar amb la selecció espanyola absoluta el 1996 i va guanyar una copa de les Nacions de Montreux (1999).
24
Temporades.
Va jugar en l’elit des que va debutar al Vilanova en la temporada 1993/94. Va plegar amb 41 anys al Juventude de Viana després de militar-hi en el curs 2016/17.
31
Títols.
A Portugal amb el Porto va aixecar 13 lligues, set copes i nou supercopes. L’espina, que encara té clavada després de la seva marxa, va ser la copa d’Europa, amb set finals perdudes. Amb el Noia va endur-se una copa (1998) jugada a Blanes en la final contra l’Igualada i una copa de la CERS.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.