Hoquei patins Copa CERS

L’esperit del Voltregà

Amb un equip de joves del planter, el grup dirigit per Jordi Camps va fer història remuntant contra el Porto i certificant el títol del 2002 amb un penal de Casalí. Dissabte lluitarà contra el Barcelos a Lleida per jugar la final

És 20 d’abril del 2002. Sant Hipòlit s’ha llevat del llit il·lusionat, nerviós, esperançat. Amb papallones a l’estómac. D’aquelles que et distreuen i et treuen la gana en l’adolescència. Més d’una hora abans del partit –el partit del segle, no n’hi ha cap dubte– l’Oliveras de la Riva és ple a vessar. A punt de rebentar. El món s’ha aturat a Sant Hipòlit. La història explica que un grup de jugadors formats en el planter i dirigits per un entrenador de Tordera, Jordi Camps, van desafiar la lògica i la veterania d’un Porto farcit de figures, amb els collons pelats, com es diu col·loquialment, i li va arrabassar la copa. Repassar les fotos comporta exclamar-se amb la cara de nens de tots plegats. El porter Trabal, l’encara incombustible Petxi Armengol –40 anys–i l’inesgotable Sergi Panadero, figura mundial al Barça, van ser ja de molt joves actors principals d’aquell Voltregà descarat que va meravellar i que va sorprendre els mestres portuguesos. Els To Neves, Pedro Alves –finesa pura–, Pablo Alves o els més joves Alberto Orlandi –italià– i Reinaldo Ventura, ara figura al Viareggio. Una constel·lació d’estrelles. Amb Viñas de veterà inexpugnable al darrere, Camps també va alinear Casalí de titular al costat de Trabal, Armengol i Panadero, i després va fer entrar Anguita i Marc Tibau. El segon porter i capità era Jordi Guitart. El porter dels lusitans va ser el català Natxo Edo.

El Porto va vèncer en l’anada (5-3), però els osonencs van forçar la pròrroga: 4-2. En el novè penal, Quim Casalí –Sant Casalí– es va convertir en l’heroi. Feia 26 anys que el Voltregà, històric entre els històrics, no aixecava un títol. El pavelló va embogir, el poble va embogir. Xevi Armengol, rebatejat com a Petxi per Mia Ordeig quan tenien si fa no fa dos anys per les dificultats pròpies de l’edat en les pronunciacions –un renom oficialitzat pel seu pare, Catxo Ordeig, quan el va fer debutar al primer equip del Voltregà amb només 16 anys per evitar la confusió amb Xevi Sala–, s’emociona: “Quan hi penso em venen ganes de plorar i se’m posa la pell de gallina. Quan Casalí va fer el penal vaig pensar: «Ja la tenim.»” A la nit, gresca a la Catòlica. “Eufòria i gent jove, imagina’t: no va córrer precisament l’aigua. Però jo em vaig contenir perquè la meva dona estava embarassada. El dilluns vam sortir pels carrers a dalt d’un camionet, vam anar a l’ajuntament i al santuari de la Mare de Deú de la Gleva. El diumenge no hauria estat possible...” Nerea ja té 16 anys. Xevi, el seu segon fill, en té 12 i juga a hoquei: “Em diu: «He marcat quatre gols i tu només dos.» Li contesto: «Ja veurem els que fas quan siguis gran.» Vull disfrutar de veure’l jugar com ell ara disfruta de veure’m a mi. No tinc cap intenció de ser tècnic. No m’he tret ni el títol.”

El Voltregà es va avançar per 2-0 amb els gols d’Anguita (20’) i Viñas, que va aprofitar una assistència perfecta de Casalí (27’). El Porto va reaccionar. Orlandi (38’) i Pedro Alves (45’) van establir el 2-2. Calia un miracle. Armengol (46’) i Panadero, mig minut més tard, van forçar la pròrroga. La conjunció astral, no hi havia dubte, era voltreganesa. El títol, en certa manera i com recorda el tècnic Jordi Camps, va fer justícia a una generació que es començava a desfer i a la qual “van robar la copa a Blanes en la final contra el Barça. Ho sap tothom.” Aquell jove Voltregà va jugar dues finals de copa i dues de la CERS (2000). “A Paço d’Arcos ens van estovar (8-2) i vam aprendre la lliçó. El 5-3 a Porto va ser un gran resultat”, recorda Armengol.

Tots dos subratllen en to distès que en la tanda Trabal es va avançar moltíssim, un recurs il·legal que ara no hauria estat consentit. “L’haurien expulsat en el primer penal”, diu Petxi.

Han passat setze anys i Armengol, “el jugador total” com el va definir el tècnic portuguès José Querido, encara deixa la seva empremta. De fet, cinc gols seus a la pista del Correggio en l’anada de les semifinals van ser fonamentals per arribar a la final a quatre de la CERS de Lleida, classificació confirmada amb un gol a les acaballes de Crespo en la tornada. El partit de semifinals contra el Barcelos de dissabte vinent és molt obert: “A un sol partit, està al 50%”, afirma. L’altre duel el jugaran el Lleida i el Breganze italià.

ELS PROTAGONISTES

Quan hi penso em venen ganes de plorar i se’m posa la pell de gallina. Quan Casalí va marcar el penal vaig pensar: “Ja la tenim”
Amb respecte, la CERS era mes complicada. S’hi afegien els eliminats en quarts de la lliga europea
Jordi Camps
Tècnic DEL Voltregà 1997-2002
No em cuido tant com diuen, ho faig com la resta, però he tingut sort amb la genètica i les lesions no m’han deixat seqüeles
Petxi Armengol
jugador del voltregà
No va córrer precisament l’aigua, tot i que jo em vaig contenir perquè la meva dona estava embarassada
Aquella generació es mereixia un títol. Ens van robar la copa a Blanes en la final com sap tothom i calia fer justícia amb el grup
Armengol és la constància per definició. Es cuida moltíssim. És el referent dels joves i imposa respecte als àrbitres i rivals
El primer que em va venir al cap va ser pensar en el meu president i amic Ramon Vilaró, que ho havia passat molt malament per la mort d’un fill, i dedicar-li el títol
El Porto era la selecció portuguesa i això dona molt de valor al títol. La clau va ser sortir vius de la seva pista
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.