Futbol.CAT Reus

Reus

L’etapa de Joan Oliver

Història d’un desengany

Oliver va entrar al Reus el 2013 amb un projecte ambiciós, però l’ha deixat amb l’equip expulsat i el club a la deriva

La falta de transparència i les promeses incomplertes han marcat una mala gestió que acabarà pagant

No va connectar mai amb l’empresariat reusenc, l’Ajuntament i l’afició tot i la fama de bon negociador
Tebas el demandarà perquè l’inhabilitin i els nous propietaris l’han acusat de “sabotatge”

Eren temps de canvi al Reus, a finals del 2013. L’entitat tornava a convertir-se en SAE per tenir més solidesa econòmica i va confiar en el projecte ambiciós presentat per Joan Oliver, exdirector de TV3 i exdirector general del Barça, en una assemblea en què va arrasar. Gens intervencionista en l’àmbit esportiu, es va mantenir el secretari tècnic, Sergi Parés, i per a la campanya següent es va confiar en un exentrenador de la casa, Natxo González. De caràcter fort i tenaç, centrat a aconseguir que el projecte esportiu tingués múscul financer, Joan Oliver va veure com el Reus no trigava a aconseguir bons resultats al terreny de joc, que van culminar amb l’ascens del 2016. L’objectiu del futbol professional es va assolir en poc temps, amb l’afició i la ciutat eufòriques.

A segona, el bon projecte esportiu, amb Parés al capdavant i materialitzat pels tècnics –Natxo, López Garai i Bartolo–, va consolidar un Reus competitiu i fiable mentre la gestió econòmica començava a donar senyals preocupants. A segona B ja hi havia hagut impagaments, reproduïts el curs passat. El Reus necessitava ingressos per sobreviure en el futbol professional, i Oliver no trobava vies de finançament. La samarreta, per exemple, no ha tingut mai patrocinador a segona, malgrat que assegurava que tenia un acord molt beneficiós a punt de tancar. Els negocis a la Xina, el vincle poc clar amb un equip del país asiàtic i la relació amb Jorge Mendes tampoc aportaven solucions. Oliver també va mantenir amb l’Ajuntament una pugna aguditzada quan va pressionar-lo perquè els vengués l’estadi, amenaçant de construir-ne un de propi a Riudoms. El consistori va fer-ne poc cas. De fet, tot i la fama de bon negociador, no va aconseguir connectar mai amb l’empresariat local, l’afició i l’Ajuntament.

La situació es complicava, i tot es va tòrcer de veritat l’agost passat. Els números d’un Reus mancat de líquid i amb un deute en augment no quadraven i la Lliga va abaixar-li el límit salarial, cosa que va deixar jugadors sense fitxa. La directiva va criticar l’excés de rigor i l’arbitrarietat de la Lliga, i va lamentar la dificultat de sobreviure en una competició “cada cop més cara i amb rivals desmesurats”. El cert, però, és que el club no va trigar a acumular endarreriments en les nòmines. La tensió va augmentar fins a desembocar en les denúncies dels jugadors –cansats de promeses incomplertes– i en el perill real d’esfondrament. Oliver va accelerar la recerca d’inversors per vendre’ls el club mentre solucionava amb pedaços –diners propis i deixats per amics, va dir– les urgències, sobretot pagar els jugadors perquè no quedessin lliures. La cara cansada, el to baix i les llàgrimes –de cocodril, segons molts– de l’última compareixença van mostrar Oliver, que fins llavors assegurava que tenia acords a punt de tancar, abatut i admetent que no tenia la solució. Va tenir forces, això sí, per carregar contra els jugadors, les denúncies dels quals, de fet, han estat l’estocada definitiva. Sol –el president Llastarri va dimitir assegurant, curiosament, que ho feia perquè veia el club salvat, qui sap si també enganyat– i assenyalat com a culpable, Oliver va tancar finalment un acord de venda, però tard. L’entrada dels inversors no ha evitat l’expulsió de l’equip ni ha solucionat la crisi. Els nous propietaris han acusat Oliver de sabotatge per un document que alliberava els jugadors i per haver deixat un deute més gran de l’esperat, i encara ara no han abonat els sous pendents. El Reus ha pagat cara la gestió d’Oliver però a ell tampoc li sortirà gratis, ja que Tebas ha dit que el demandarà buscant-ne la inhabilitació.

De la felicitat a la cara llarga.
El projecte de Joan Oliver no va trigar a donar bons resultats esportius i alegries: partits de copa històrics –a la foto, el dia del sorteig que els va emparellar amb l’Atlético el 2015–, el títol de campió de segona B, l’ascens a segona A..., però la mala gestió econòmica ha desembocat en un final trist, reflectit en un rostre cansat
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.