Més futbol

DONATO

EXJUGADOR DEL DÉPOR (1993-2003)

“El campió és el del 2000, però la gent recorda el del 1994”

El polivalent jugador carioca rememora l’època daurada del Dépor just vint anys després de conquerir l’única lliga del club gallec

“Aquest títol només l’han guanyat nou equips i estem orgullosos, havíem fet mèrits de sobra per aconseguir-ho”

El penal que va fallar Djukic el 1994 havia de ser per a mi; m’havia passat tota la setmana assajant, el tenia claríssim

Quan semblava que l’espina del penal de Djukic seria eterna, quan s’intuïa impossible per a un club com el Deportivo de la Corunya tenir tan a prop la possibilitat de conquerir un títol de lliga, Riazor va esclatar definitivament de joia una tarda de fa 20 anys, quan la victòria contra l’Espanyol els va dur a un dels punts més àlgids de l’era Lendoiro. Donato Gama da Silva (Rio de Janeiro, Brasil, 1962), un dels pilars de l’època més gloriosa del conjunt gallec, no ha pogut oblidar encara les vivències, agradables i també doloroses, que es van viure a la vora de la platja de Riazor.

19 de maig del 2000. Una data que no oblidarà...
Un dia en què es va fer justícia a un club com el Deportivo, que ja feia temps que estava fent mèrits per viure una cosa així, que havia encaixat una derrota dolorosa com la de la temporada 1993/94 però que va tenir força i caràcter per aixecar-se. I té mèrit, perquè només nou equips han guanyat aquest títol.
Tanca els ulls i què recorda d’aquell dia?
Recordo un ambient de necessitat, la gent de la Corunya necessitava un títol com aquest. I després por. El record del 1994 era present en la gent, però per fortuna vaig poder marcar ràpid (minut 4) i allò va ser un alleujament absolut per a Riazor. Fixa’t que en l’equip del 2000 al vestidor la majoria de jugadors no havien viscut el penal de Djukic, però curiosament tothom sabia el que havia passat i el sentiment que estàvem davant d’una oportunitat que no es podia deixar escapar. L’equip estava molt mentalitzat, la gent també, però és clar, comença el partit i l’Espanyol es posa a atacar i se t’encongeix el cor. Per sort ho vam poder pal·liar amb un gol ràpid, que ens va anar molt bé ja que tan sols necessitàvem empatar.
Aquell segurament va ser un dels gols més importants de la seva carrera, però vostè, sense ser un davanter, marcava sovint. Era una virtut innata o ho treballava?
Des de petit sempre vaig jugar en moltes demarcacions. De fet, a mi em va fitxar el Vasco da Gama com a lateral dret quan tenia 18 anys. Però és veritat que ja aleshores estava boig per anar cap endavant, per jugar més a prop de l’àrea, i sempre que podia ho aprofitava fent gols.
L’any 2000 vostè tenia quasi 38 anys. Havia perdut l’esperança de guanyar una lliga ja?
És veritat que m’havia passat pel cap, sempre havia tingut la il·lusió de ser campió i a l’Atlético no ho vaig aconseguir, tampoc quan ho vaig tenir a tocar amb el Dépor, però sí que hi havia la sensació que fins l’últim dia Lendoiro estava treballant per aconseguir-ho, lluitant perquè l’equip tingués un nivell alt, estable, amb jugadors de categoria com Bebeto, Rivaldo o Djalminha que van passar pel club. És cert que hi va haver un moment d’inestabilitat quan va arribar Toshack a la banqueta, però en general es veia que aquell era un projecte de continuïtat i ambiciós, que s’havia de lluitar per guanyar.
Quan l’àrbitre xiula el final i el Dépor és campió, no li venen al cap gent com Bebeto, Arsenio o Djukic, personatges de la història del club que van fer mèrits i no ho van aconseguir?
El que tinc clar és que si el Dépor és conegut és gràcies a aquesta gent, a persones com Bebeto, com Mauro Silva, Fran, Manjarín..., i crec que aquest és el millor títol. L’equip campió va ser el del 2000, però fins i tot diria que la gent recorda amb més intensitat el Superdépor del 1994. Els uns i els altres vam formar part del camí que va convertir el Dépor en un club admirat.
Recorda el vestidor després del partit contra el València el 1994?
La tristesa més gran que he viscut mai en un vestidor. Impotència, no saber què dir, no saber què fer... En aquell moment jo sí que recordo intentar aixecar l’ànim de la gent, dir que estiguéssim orgullosos del que havíem fet, però quan vaig arribar a casa em va entrar una depressió terrible. De fet, hi havia un sopar de l’equip i curiosament vaig ser dels pocs que no hi van anar. Sé que vaig fer malament, però simplement no podia, no tenia força; si agafava el cotxe encara m’hauria estampat contra un fanal de la ràbia.
A vostè el van substituir pocs minuts abans del penal que va fallar Djukic. Si hagués estat sobre la gespa hauria assumit la responsabilitat?
Sí, ho tenia claríssim, havia estat tota la setmana entrenant. De fet, dins meu alguna cosa em deia que hi hauria un penal i havia estudiat com ho feia González, porter del València, que sempre feia veure que es tirava cap a un costat i anava a l’altre. De veritat que vaig estar tota la setmana assajant i just quan Arsenio em va canviar, va aparèixer el penal. No m’ho podia creure.
Entén les crítiques a Bebeto per no xutar-lo ell?
La realitat és que els que estàvem assajant penals érem Djukic, Fran i jo. Si et dic la veritat, potser la persona més adient per xutar el penal sí que hauria estat Bebeto, però n’havia fallat dos i no estava confiat. No és fàcil. La gent l’ha criticat molt però ningú pregunta, per exemple, per què no el va xutar Fran, que també els assajava. S’ha de ser allà baix per assumir aquesta responsabilitat, però sí que sempre dic que va ser un penal que ens va marcar a tres persones: a Djukic, per fallar-lo; a Bebeto, per no xutar-lo, i a mi per no ser-hi.
Quina diferència hi havia entre el Dépor del 1994 i el del 2000?
El d’Arsenio era més familiar. Van venir jugadors de moltíssim nivell com el mateix Bebeto, Aldana, Mauro Silva, Nando, López Recarte, després em van portar a mi...; gent que venia d’equips grans. Però es va generar un ambient de vestidor jo diria que més humil. I potser el del 2000 estava format més per estrelles, amb una mentalitat diferent. L’etapa amb Toshack va ser convulsa i hi va haver un moment en què van arribar jugadors de moltes nacionalitats –marroquins, nigerians, camerunesos...–, en què tot va ser més difícil de sintonitzar. No ens portàvem malament, però sí que cadascú anava més a la seva. Després va venir Irureta i amb ell jugadors com Molina, Capdevila, Valerón, i allò va recuperar una sintonia especial. Quan van encaixar totes les peces, vam ser un equip que tenia molt clar el que volia.
Djalminha és el jugador amb més talent pur amb qui ha jugat?
Tècnicament dels millors, sens dubte; quant a màgia i enginy no era comparable a res perquè s’inventava el futbol, imaginava coses que només podia veure ell. Però és clar, haver jugat amb Rivaldo o Bebeto no ho puc passar per alt perquè eren d’una categoria superior, campions del món amb el Brasil. Rivaldo feia de tot, xutava de 40 metres, tenia rematada de cap, driblava, era una màquina.
A vostè com el va fitxar Lendoiro?
Va ser una història curiosa perquè feia ja cinc anys que era a l’Atlético i em quedava un any més de contracte, però no volia renovar perquè estava trist amb Jesús Gil per algunes coses que havien passat. Però en el fons sabia que era impossible perquè Miguel Ángel volia que renovés tant sí con no. Aleshores vaig dir que marxava de vacances al Brasil i que m’ho pensaria. Estant al meu país em va trucar a casa de la meva sogra Lito, que era la persona que havia dut Bebeto i Mauro Silva al Dépor, per intentar que firmés un precontracte amb ells. Vaig dir que no perquè tot i que no estava content amb l’Atlético també estava agraït amb el club i no volia marxar així. Al cap d’uns dies vaig rebre una segona trucada: “Que al senyor Lendoiro li agradaria que signés un precontracte...” Que no, que si volen que vagi al Dépor parlin amb l’Atlético i pactin un traspàs. I el tercer cop qui em va trucar va ser Enrique Cerezo per dir-me que havien arribat a un acord per traspassar-me a la Corunya. No m’ho podia creure i la veritat és que em va fer vertigen perquè era deixar el tercer equip del futbol espanyol per un altre que havia pujat a primera feia res. I a sobre vaig firmar un contracte cobrant menys del que m’oferia l’Atlético...
Tenia fama de sortir-se sempre amb la seva, Lendoiro...
A tots ens ha fet la clàssica de negociar a les tantes de la matinada després d’una mariscada. En això era un gran especialista i al final sempre acabaves firmant.
A Bebeto li va dir que Riazor era com Copacabana...
Es va passar amb la comparació, però sí que és veritat que a mi el mar em relaxa bastant, i després d’anys a Madrid va ser clau aterrar a un lloc com la Corunya, en què estem rodejats per l’aigua; sembla una illa. Des de casa meva veig el mar i això també ho he d’agrair a aquesta ciutat.
Està patint amb el Dépor actualment?
És dolorós veure l’equip a segona i a sobre amb dificultats per salvar-nos. També fa ràbia des de fora veure aquesta sensació que no s’estan fent les coses bé. I la gent no s’ho mereix, el Dépor és un club que sent últim a segona ha seguit aplegant a l’estadi una mitjana de 15.000-16.000 espectadors. Per ells, tant de bo es pugui sortir d’aquesta situació.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.