Bàsquet ACB

JORDI TRIAS

EXJUGADOR DE BÀSQUET

“M’hauria agradat ser base”

El jugador admet que al Barça va arribar a la seva plenitud gràcies a Ivanovic i l’MVP en la copa del 2007 i no amaga les seves opinions sobre el moment polític actual

Soc independentista i m’hi posiciono; si em demanessin posar-me en política en el moment actual no podria dir que no
Ivanovic em va ajudar molt, però els seus mètodes eren gairebé militars, no tothom hi estava preparat

Fa unes setmanes Jordi Trias (39 anys) va anunciar oficialment la seva retirada amb una emotiva carta després d’una última temporada jugant allà on tot va començar, Girona. Després d’haver-ho fet al Barça, la Penya, l’Andorra i el Manresa, entre altres clubs, pocs jugadors tenen una perspectiva més àmplia del que significa ser professional.

Amb quina sensació s’aixeca els matins ja com a exjugador?
Amb nostàlgia, aquesta és la paraula. Però abans de començar una nova etapa de la meva vida volia tancar aquesta, la de jugador, i per això vaig fer la carta de comiat. Era a casa amb les meves filles i així és com vaig escriure el meu adeu esportiu, d’una forma fluida.
I ara què?
Primer vull veure com reacciono fora del bàsquet, que per a mi ha estat una bombolla els últims vint anys. No sé si estic preparat per a gaire res més fora d’això. He fet un curs de gestió d’empreses però en realitat no sé què vull fer a banda de gaudir de la família. M’ho prenc tot sense pressa però sense pausa. La sort que he tingut és que he rebut propostes que m’han fet il·lusió, però no vull prendre cap decisió ràpida. Allò que finalment faci vull que m’agradi.
Les propostes que ha rebut deuen anar lligades al bàsquet.
Sí, ja sigui com a comentarista televisiu o fins i tot com a agent de jugadors. Tinc la sort també que tant el Bàsquet Girona com el Barça m’han dit que sempre hi tindré lloc si hi volgués col·laborar. Amb tot, la prioritat ara és parar un temps.
No hi ha cap dubte que l’antic CB Girona i el Barça han estat els clubs de la seva vida...
Sí, perquè Girona és casa meva i al Barça és on vaig arribar més amunt. Manresa, però, també és un lloc especial, tot i que només hi vaig estar una temporada. Em vaig sentir molt estimat i vaig gaudir com mai del bàsquet al final de la meva carrera. Ja ho havia fet gairebé tot i allò em va venir de més. Gaudia i feia gaudir la gent. És quan he jugat més feliç i més tranquil a la meva vida. Al Barça tot es viu tan al límit que costa d’assaborir segons quins èxits.
“El somni de tot català és jugar al Barça”, és un titular d’una entrevista de molts anys enrere, que va portar cua. Ho manté?
Ho vaig dir molt jove però ara, retirat, ho confirmo. Gairebé ningú té més experiència de jugar en clubs catalans que jo i l’aspiració de tots els jugadors del país amb qui he compartit equip, en el 99 per cent dels casos, era jugar al Barça. És un privilegi haver-ho fet.
Els moments més durs els va viure a Badalona?
Sí. No haig d’amagar que allà vaig signar un contracte alt i just després va arribar la crisi. Allò em va perjudicar. Jo mateix vaig acceptar una rebaixa important en el contracte, però mai se’m va agrair i em va saber greu. Esportivament la cosa tampoc anava bé i tot això va sumar en contra meu. Hi vaig passar bons moments i en tinc bons rècords, però també hi va haver èpoques en què vaig sentir-me incòmode per tot això.
El catàleg d’entrenadors que l’han dirigit és interminable. Amb quin s’ha sentit més còmode?
Còmode no és la paraula que citaria, però el que més m’ha ajudat és Ivanovic. El meu estil de joc es va adequar al que ell volia i exigia. Jo era un jugador que complia exactament el que ell demanava. Si havia d’anar a la dreta, doncs a la dreta; si havia anar cap a l’esquerra, jo cap a l’esquerra. Tot el que deia per mi anava a missa. Amb ell vaig arribar al límit de les meves possibilitats i li ho agraeixo, tot i que també s’ha de dir que va ser una etapa molt dura, tant físicament com mentalment.
Mediàticament el que queda és aquell títol de la copa i l’MVP?
Va ser el meu moment de màxim apogeu. Em va passar una cosa, a més, a la qual no estava acostumat. Jo no era una estrella però després de la final vaig començar a rebre tants i tants missatges al mòbil que se’m va col·lapsar. Veia com anaven entrant a la pantalla sense aturador i després van venir les entrevistes a tots els mitjans, una situació inèdita per a mi. Després una de les coses més maques que m’han passat com a jugador és entrar en un restaurant a Barcelona i que tota la gent es posi a aplaudir de forma espontània. Pell de gallina.
Li ha quedat alguna cosa per fer?
Competir en un gran torneig de seleccions. Per al mundial del 2006 vaig estar en la preselecció, però a l’Eurobàsquet del 2007 Garbajosa estava lesionat i vaig estar a l’equip fins a l’últim dia, fins que ell va aconseguir una assegurança per als Raptors i vaig quedar fora.
No devia ser fàcil veure morir el bàsquet d’elit a Girona.
Quan va aparèixer l’Akasvayu la primera sensació va ser d’alegria i de ganes d’anar-hi perquè era una plantilla impressionant. Però després d’uns quants mesos els mateixos jugadors ja em van dir que hi havia problemes, fins que la cosa va acabar com va acabar. Per això és tan important que hagi arribat Marc Gasol, que és un enamorat de la ciutat i estic convençut que acabarà portant l’equip a l’ACB.
És el president però fins i tot diu que vol ser-ne jugador una temporada. L’hi veu?
Fos un altre jugador o persona no m’ho creuria, però d’ell sí.
Va compartir amb ell moments difícils al Barça.
Jo veia que era boníssim i ho deia perquè tothom parlava d’en Pau i ningú d’ell. Però allà, és clar, va topar amb Ivanovic, que li deia a la cara que pesava massa. Recordo un exercici de tanques a la pretemporada. En Marc les tombava totes i ell l’hi feia repetir. Allò semblava un campament militar. Era molt heavy. A mi em va anar molt bé, però feia coses que ni jo entenia. Recordo un partit contra l’Olympiacòs. Guanyàvem de 25 i en els últims minuts ens vam relaxar i van retallar deu punts o així. Ens va fotre una escridassada impressionant i l’endemà, que no teníem entrenament, ens va fer aixecar a les set per anar a córrer grades cap amunt i cap avall.

Qui el va fitxar pel Barça va ser Pesic. Què en recorda?

Sobretot la primera conversa. Sent jove em va donar molta confiança perquè em va dir que podia jugar de 3 i de 4 perfectament. Després el van canviar per Montes i ell, en canvi, ja em va deixar clar que de 3 hi havia Bodiroga i que de 4 tindria molt pocs minuts. M’hauria anat bé tenir Pesic més temps com a entrenador. Em va saber greu tot el que va passar.
No va tenir mai cap gran proposta per jugar fora de l’ACB?
Alguna al final de la meva carrera. La més forta, la de jugar en un equip de Teheran. Havia rescindit el contracte amb la Penya, no havia fet una bona temporada i ho tenia fotut per continuar a l’ACB. La meva dona em va dir que hi anés sol, però m’oferien uns 50.000 dòlars al mes, poca broma, i ho havia de tenir en compte. Algunes coses que em van explicar de l’Iran van fer que em fes enrere i vaig tenir la sort també de rebre la proposta de l’Andorra.
Se sent un pioner en la posició de pivot? De fet, tenia les característiques que ara es demanen a tots els quatres i fins i tot cincs del bàsquet modern?
En certa manera sí perquè no era un jugador que només jugués al pal baix i era molt ràpid, tot i que amb Ivanovic la meva aportació en el triple va disminuir i això em va perjudicar a la llarga. Ara els quatre oberts tiren tots de tres. Abans era una virtut i ara és una obligació.
Si comencés ara a jugar, com li agradaria ser?
La paraula clau en el bàsquet modern és la polivalència. Els jugadors exteriors són cada vegada més grans. Per la meva mentalitat m’hauria agradat ser base. En la meva última etapa he gaudit més donant assistències que anotant. M’agradava molt ser un dels distribuïdors de joc de l’equip; crec que hauria estat un molt bon base si hagués començat en una posició exterior.
La velocitat és clau, però també el pes quan es juga sota els taulers?
M’ha condicionat negativament en l’aspecte defensiu perquè quan un jugador de 90 quilos en defensa un de més de cent sempre pateix. És matemàtic. Ho intentes fer de moltes maneres però és molt difícil. Algunes temporades hauria tingut molts més minuts si no hagués estat per aquest desavantatge físic.
Quins jugadors l’han impressionat més al llarg de la seva carrera?
El més difícil de defensar que m’he trobat és Scola, perquè al final no sabia com ho s’feia però sempre es feia lloc. Com a company Navarro en el seu moment de plenitud era una cosa irreal. En els entrenaments li veia fer coses que pensava: com és possible? Com a mentalitat de treball, m’agradava molt Basile perquè encara que no anotés ho donava tot en defensa i es quedava pràcticament cada dia després dels entrenaments a practicar el tir. Al Barça hi havia altres jugadors de molt de caràcter, com Sada i Grimau, que és el que s’ha trobat a faltar aquests últims anys.
Quan va a un campus amb nois que comencen quin consell els dona?
Hi ha una cosa en la qual soc un mal exemple i és de les primeres coses que em pregunten. Què has estudiat? Em vaig quedar al primer grau d’FP. No era un bon estudiant i el bàsquet també em va impedir que pogués continuar. Molts jugadors ho han pogut fer i jo aconsello als nois que ho facin encara que sigui molt difícil. Ho noto ara, em falten coneixements i cultura.
Normalment quan algú és una figura en un esport també destaca en els altres. Quan era petit li passava?
A l’escola (Maristes de Girona) era força bo en el salt d’alçada i havia guanyat alguna medalla en campionats de Catalunya. Em deien que tenia bona fisonomia per als salts però des dels nou anys que sentia que el bàsquet era el meu esport.
Quan es va adonar que tenia futur en el bàsquet?
Amb 13 anys va passar una cosa rellevant per al meu futur. Vaig anar a fer una prova al Joventut. Feia 1,90 m però estava poc fet, era prim i encara no tenia una gran coordinació. Hi havia un munt de nois, suposo que de diferents llocs de Catalunya. Era com un gran càsting. Ho tenien molt ben muntat. Jo no destacava gens i van separar primer un grup de jugadors entre els quals hi era jo. Donava per fet que em descartaven. Però just aquells havíem de tornar l’endemà. En el següent entrenament van fer una altra selecció i només en vam quedar dos. Un era jo i l’altre en Sergi Vidal, que anava molt sobrat. Alguna cosa em van veure que ni jo mateix havia detectat. Allò em va donar seguretat.
Però al final no es va quedar a Badalona.
Just llavors em va trucar el Girona i com a casa, enlloc.
Abans d’arribar a l’elit hi va haver aquell ascens amb l’Adepaf i la cessió a Múrcia. Quins records en guarda?
L’ascens a l’EBA va ser pletòric. Encara tinc contacte amb alguns dels jugadors i fins i tot vaig pensar quedar-me una temporada més, però calia fer un pas més. La cessió a Múrcia era necessària no només per madurar com a jugador sinó com a persona ja que m’havia d’espavilar lluny de casa.
Què se n’emporta de la seva última temporada professional. a Girona?
Hi havia l’expectativa de pujar a la LEB Or però ens faltava alguna cosa més; em va sorprendre també el nivell de contacte físic; em vaig sentir poc respectat però es veu que els àrbitres són més permissius per sistema.
Ara que té més temps lliure també aniria, si cal, a tallar carreteres, per protestar per la situació política?
Soc independentista i m’hi posiciono, tot i que soc molt respectuós amb totes les opinions. Posar els polítics a la presó ha estat un error greu per part d’Espanya i l’únic que provocarà és una fractura encara més gran amb Catalunya. Ara estic molt capficat amb la situació política; no sé si com a jugador del Barça ho hauria fet; però la sentència i sobretot l’1 d’octubre, que passarà a la història, han provocat, com deia, una gran fractura que trigarà molts anys a cicatritzar i que farà que la independència arribi fins i tot molt abans del que molts haurien previst.
Es ficaria ara en política si un partit o una associació li ho demanés?
És una cosa que mai m’havia plantejat, però si m’ho demanessin ara aquest és el moment de fer-ho. No pots dir que no ni amagar-te sota una pedra amb tot el que està passant.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.